Per poder instal·lar un sistema
operatiu en un disc dur cal que tingui una partició preparada per poder
contenir el sistema operatiu. La partició fa que un disc dur, o una part d’ell,
es pugui utilitzar com a medi d’emmagatzematge.
Una partició del disc dur és el nom de qualsevol divisió d’un disc dur.
La tècnica consisteix a dividir un disc dur en diverses parts, les quals actúen
i són tractades pel sistema com a discos independents; no obstant això,
aquestes divisions són presents en un mateix disc físic. Quan un disc és
dividit en particions, el sistema reconeix el disc físic en tants discos
electrònicament com particions creades. Cada partició pot tenir el seu propi sistema de fitxers i, d’aquesta manera,
tenir un disc dur físic que funciona en realitat com a diverses unitats
d’emmagatzematge independents. Això és útil en els usuaris que necessiten o
volen tenir diversos sistemes operatius en una mateixa màquina o en un mateix
disc dur.
Hi ha tres tipus de particions:
1.
PARTICIÓ
PRIMÀRIA.
Són les divisions primeres del
disc i només n’hi pot haver quatre. Depenen de la taula de particions. Un disc
físic completament formatat consta, en realitat, d’una partició primària que
ocupa tot l’espai del disc i té un sistema d’arxius. Qualsevol sistema operatiu
pot detectar aquest tipus de particions i assignar-hi una unitat sempre que el
sistema operatiu en reconegui el format (sistema d’arxius). Les particions
primàries, per tant, seran el lloc on instal·larem el sistema operatiu.
2.
PARTICIÓ
SECUNDÀRIA O ESTESA.
És un altre tipus de partició
que actua com una partició primària; serveix per contenir moltes unitats
lògiques en el seu interior. Va ser ideada per tal de trencar la limitació de
quatre particions primàries en un únic disc dur. Només hi pot haver una
partició d’aquest tipus per disc dur i només serveix per contenir particions
lògiques. Per tant, és l’únic tipus de partició que no suporta un sistema de
fitxers directament.
3.
PARTICIÓ
LÒGICA.
Ocupa un tros de la partició
estesa o la seva totalitat, la qual s’ha formatat amb un tipus específic de
sistema de fitxers (FAT32, NTFS, EXT, etc.), i s’hi ha assignat una unitat si
el sistema operatiu reconeix les particions lògiques o el seu sistema de
fitxers. Només alguns sistemes operatius, per exemple, OS/2, Linux i qualsevol
Windows amb motor NT tenen la capacitat d’arrencar des d’una unitat lògica; per
això, es diu que les unitats lògiques s’han d’utilitzar només per emmagatzemar
arxius de configuració o de l’usuari i no del sistema, encara que hi ha
excepcions.
Taula de
particions
La taula de particions d’un disc dur és una estructura
que conté informació de les diverses particions d’un disc dur.
OS/2 és l’abreviatura d’operating
system/2, iNT, denew technology.
Creació de
múltiples particions lògiques
Davant la necessitat de crear més particions, hauríem
de crear les particions lògiques a partir de l’ús d’una partició primària com si
fos extensa. A partir d’aquí, podrem crear totes les particions lògiques que
vulguem. En alguns casos, no ens serviran per instal·lar-hi el sistema
operatiu, però ens permetran desar-hi dades, com si es tractés d’una carpeta.
Partició de
discos magnètics i de memòries flash
Pràcticament, qualsevol tipus de disc magnètic i
memòria flash (per exemple, una memòria USB) es pot particionar. No obstant
això, per disposar de més particions en un mateix disc, s’utilitzen les
particions esteses, les quals poden contenir moltes particions lògiques. No és recomanable
utilitzar aquest tipus de particions per instal·lar determinats sistemes
operatius, sinó que són més útils per desar informació no indispensable per al
funcionament del sistema. Els disquets
i els discos òptics (per exemple, els CD i els DVD) no suporten les particions.
Tipus i mida de
particions
A l’hora d’escollir el tipus i la mida de les
particions, haurem de tenir en compte dos aspectes:
1. L’espai del disc dur
2. Els sistemes operatius que hi volem instal·lar. El
fet de fer particions en el disc dur ens ajuda a millorar l’organització de les
dades i a tenir més d’un sistema operatiu
instal·lat, i no es desaprofita tant l’espai del disc dur
Com a mínim, és necessari crear
una partició per a cada disc dur. La partició pot contenir la totalitat de
l’espai del disc dur o sols una part.
Cal indicar que només les
particions primàries i les lògiques poden contenir un sistema de fitxers propi.
Les particions esteses només serveixen per contenir particions lògiques. Les
particions esteses són un tipus de partició primària, però, a diferència d’altres
particions primàries, només hi pot haver una partició estesa en tot el disc.
Cada partició té el seu
propi sistema de fitxers, és a dir,
la pròpia manera d’organitzar i localitzar la informació. Per exemple, el
Windows 98 utilitza el sistema de fitxers FAT32 i el Windows 2003 Server
utilitza els sistema de fitxers NTFS.